domingo, 24 de enero de 2010

L'edat de ferro, de J. M. Coetzee


L’edat de ferro (1990), està catalogada com a assaig. La veritat, jo l’he pres com una novel•la, això sí, molt reflexiva. Els temes que tracta no són gens superficials. Sols llegint la contraportada ens adonem d’açò. La història és molt dura, no parlem de literatura d’entreteniment, parlem d’un llibre que mostra una realitat crua, desagradable. Això si, el nivell de les reflexions en ocasions són molt poètics.
J. M. Coetzee (1940) escriptor sud-africà, ha estat autor de moltes novel•les, i ha guanyat diversos guardons, entre ells, el més important: el premi Nobel de Literatura l’any 2003. Va estudiar a Gran Bretanya i EUA, i de tornada al seu país va guanyar la càtedra d’anglés a la Universitat de Ciutat del Cap. Ja des de la seva primera novel•la es va postular en contra de la societat de l’apartheid, el que li va ocasionar diversos problemes. Alguns títols coneguts de la seva obra són: In the heart of the country (1977), Waiting for the barbarians (1980), The life and times of Michael K. (1983), o Disgrace (1999).
A L’edat de ferro, l’autor ens presenta una història d’una duresa colpidora. El personatge principal és la Sra. Curren, una dona amb certa edat a la que li detecten un càncer terminal. Açò es barreja amb els últims dies de l’apartheid a la ciutat on es desenvolupa la narració: Ciutat del Cap. Com bé diu a la contraportada: “Els dubtes, la por i la implacable soledat se li claven a l’ànima com agulles fines”. Els últims dies de vida de la Sra. Curren es desenvolupen en una llarga i emotiva carta redactada per a la seva filla que viu a Amèrica i a la qual li conta no sols el perquè no l’ha avisat de la seva malaltia terminal, sinó les sensacions que té a partir d’aquesta noticia. Resulta si més no significatiu, que en la recta final de la vida d’aquesta dona comence a adonar-se de coses que l’envolten i a implicar-se en elles, quan abans no ho havia fet. Aleshores ajuda a un rodamón (Vercueil), que l’acompanya quasi allà a on va i al que li conta aquelles sensacions desconegudes fins i tot per a ella mateixa, que curiosament no li conta a aquells més propers sentimentalment o personal. També es comença a interessar per la vida de la Florence (que l’ajuda a casa) i la seva família. L’aparició d’en Bheki i l’amic d’aquest, als que al principi no vol quasi ni veure i als que després intentarà ajudar, encara que serà ja massa tard. La vida com una espiral que xucla no sols les vides dels que estan en aquest món, les sensacions, la impotència, la lluita constant per la supervivència, per la llibertat,...
La Sra. Curren escriu açò: “El final s’acosta galopant. No havia previst que, camí avall, es va cada cop més ràpid. Em creia que tot el camí es podia emprendre a pas lent. Un error, un bon error. Hi ha alguna cosa degradant en la manera en què acaba tot... degradant no només per a nosaltres sinó per a la idea que tenim de nosaltres mateixos, de la humanitat.” (p. 158)
Les reflexions que llegim a la novel•la són en la majoria dels casos estremidores, doloroses. Les reaccions de la protagonista malgrat ser brusques en molts moments, no tenen res a veure amb els actes que realitza després. Veiem com pot ser desagradable i freda en les seves respostes, però les seves actuacions no corresponen amb aquesta feredat superficial. Ella al final dels seus dies es planteja el sentit de l’existència en aquest món, i el que podem fer cadascú de nosaltres per a alleugerir el pes dels problemes entre la gent que ens envolta. S’adona que viure a Sud-àfrica, no és sols estar allí, es prendre partit en la vida. Decidir que s’ha d’actuar, i no mirar cap a un altre lloc. La Sra. Curren en un dels seus comentaris, diu que potser algú que està a l’altra banda del món sabrà millor fins i tot que ella, el que passa al seu país. I no és manca d’informació, és manca d’interés. És menys dolorós no veure els problemes i pensar que tot va bé, que implicar-se en ells (per complicats que siguen) i intentar buscar solucions. Una lectura que recomane, encara que dura, és profundament interessant i en la majoria dels casos va al fons del problema.

1 comentario: